 |
ARNAU
ROGER I
(? v 1236 - ? 1288)
Fill de Roger
II i Sibil•la de Saga. Comte de Pallars (Sobirà) 1267-1288.
Quan va morir Roger el 1267 el va succeir el seu fill Arnau Roger.
El 1275 Arnau Roger fou nomenat per Jaume I tutor dels petits Ermengol
i Àlvar d’Urgell. Aquesta circumstància va donar-li
peu a intervenir intensament en les lluites nobiliàries que
varen commoure els darrers anys del regnat d’aquest sobirà
i els primers del seu successor Pere II.
Arnau Roger va ser una de les principals figures de les rebel•lions
dels anys 1275 i 1280. En aquesta darrera fou capturat a Balaguer
amb els altres barons aliats i després d’un any de presó
fou, com tots, exceptuant el comte de Foix, perdonat pel rei Pere.
Des d’aquell moment el comte de Pallars es converteix en un
dels més fidels col•laboradors de la monarquia i hom
el veu prendre part tot seguit en l’expedició a Tunis
(1282), on el comte, que era un home fort i valent, va realitzar prodigis
lluitant contra els sarraïns; després va combatre també
a Sicília.
De retorn al seu comtat fou inquietat pel seu nebot Arnau d’Espanya,
que pretenia tenir drets successoris al Pallars, però Arnau
Roger va poder rebutjar-lo fàcilment (1283). Aquestes preocupacions
del comte coincidiren amb l’afer del cèlebre desafiament
de Bordeus, i Arnau fou un dels quaranta cavallers elegits pel rei
per fer fiança del compliment dels pactes convinguts respecte
a la batalla. Més endavant, en tenir lloc la invasió
francesa de 1285, el comte figurava entre els consellers del rei en
la defensa de l’Empordà i ell fou el prohom que en l’acció
de Perelada va salvar l’infant Alfons de cometre una temeritat
que segurament hauria pagat molt cara.
La fidelitat i el patriotisme del comte de Pallars no varen minvar
durant el regnat d’Alfons el Franc. Arnau Roger és un
dels magnats que acudeix a Amposta a rebre el novell sobirà
per prestar-li homenatge i acompanyar-lo a Santes Creus i a Barcelona.
Més endavant el comte actuaria com a mitjancer entre el rei
i els nobles aragonesos de la Unió i seria un dels tres prohoms
oferts com a ostatges en l’afer de l’alliberament del
príncep de Salern.
Arnau Roger morí el 1288, a uns 52 anys, i deixà, de
la seva esposa, la princesa grega Làscara, tres filles molt
joves: Sibil•la, Violant i Beatriu.
Informació
extreta del llibre Els barons de Catalunya de Santiago Sobrequés.
|
 |
LÀSCARA DE VENTIMIGLIA I DE LÀSCARIS
(Ventimiglia-Itàlia- 1265 – Barcelona 1314)
Filla del comte
Guglielmo Pietro de Ventimiglia i de la princesa Eudoxia Làscaris,
princesa bizantina i, per tant, néta de l’emperador de
Nicea, Teodor II Làscaris.
Durant la segona meitat del segle XIII vingué amb la seva mare
a Catalunya on trobà la protecció dels reis del casal
català.
Fou la segona esposa del comte de Pallars, Arnau Roger I, amb qui es
casà molt jove el 1281 i de qui tingué tres filles, Sibil•la,
Beatriu i Violant, que garantiren la successió del comtat.
Enviudà l’any 1288 i lluità aferrissadament per
la defensa dels drets de la seva filla Sibil•la I del Pallars
contra les pretensions dels comtes de Comenge pel domini del comtat.
Amb el matrimoni de la primogènita amb el comte Hug de Mataplana
marxà del Pallars i els darrers anys del segle XIII, governà
els territoris de Mataplana a la comarca del Berguedà, residint
al castell de Mataplana, fins el 1304 en què fou desposseïda
de la governació.
Posteriorment s’instal•là a Barcelona i el 1307 ingressà
al monestir de Jonqueres, de l’ordre militar de Santiago, dit
de les Ucleses.
Alguns autors expliquen el seu ingrés al monestir obligada per
Jaume II, arran dels escàndols oferts a la Cort per la seva relació
sentimental amb l’almirall Bernat de Sarrià, però
sembla ser que aquesta relació no té cap base històrica. |