RECORREGUT
LITERARI PEL MUNICIPI DE SORT
SORT
Llibres de viatges:
“Sort,
cabeza de partido judicial, se nos muestra en un ligero ensanche del valle,
entre poéticos campos cultivados, reclinada la cabeza contra las montañas,
con los pies hundidos en el Pallaresa, que detiene su impetuoso curso para besarlos
con cariño, y acariciado por los tibios rayos del espléndido sol.
Las calles son estrechas, tortuosas, viejas, mal y desigualmente empedradas,
porticadas algunas; aún subsisten restos de medio olvidadas fortificaciones,
y de edificios antiquísimos. (...)”
AVILÉS, J. (1993). El Pallars, Aran y Andorra.
Notas e impresiones de un viaje (1892). Garsineu Edicions: Tremp
“Sort és una vila que sembla estesa expressament per barrar el pas al caminant. Però no amb un gest desafiador, sinó amb voluntat d’acolliment. (...)”
“Sort és com un d’aquests tímids i perfumats pans de pessic que, per enganyar els burgesos, es disfressen la cara amb ametlles i sucre i mantega arrissada. Sort s’ha disfressat de ciutat moderna per culpa de la carretera: per enganyar el burgès, que només està tranquil si quan treu el cap per la finestra veu cases de quatre pisos, estancs, persianes metàl•liques i oficines públiques. (…)”
ESPINÀS, J.M. (1999). A peu pel Pallars i la vall d’Aran 1956. Edicions La Campana: Barcelona
“Sort se alza sobre una costanilla suave, apoyado en el monte que dicen la Mata Negra y que más bien es de color violeta o rojo, según la luz. A oriente de la Mata Negra, por debajo de la roca del Pitillo y a dos horas de andar, se ven las ruinas de Vilamflor, el misterioso pueblo que borró la inclemente esponja de la historia. (...)”
“El castillo de Sort es un muerto habitado por la muerte. El castillo de Sort es un viejo soldado que, por la cuesta abajo del tiempo, paró en enterrador. Un duque de Medinaceli, en el siglo XIX, lo regaló para cementerio, y un alcalde que se llamó el señor Sambola, en el siglo XX, quiso adoquinar las calles del pueblo con las piedras de sus muros y sus torreones; no pudo llevar a buen fin su municipal propósito porque la gente protestó de la dinamita. (...)”
CELA, C. J. (1965). Viaje al Pirineo de Lérida. Ediciones Alfaguara: Madrid
“ (...) D’allà estant, des del fons de la botiga, veig la bonica plaça de Sant Eloi. No em puc estar d’arribar-m’hi per mirar-me-la millor. Allí m’adono que el cobert de casa Xorret encara fa companyia a la reixa de la Presó; una presó tan original, que sembla una gàbia de lleons, i que, afrontada a la porta de la cel•la, permet al pres de prendre el sol a la plaça i de parlar amb tothom que s’acosti a la reixa a les hores de sol. (...)”
“
Segueixo el carrer Major, m’escolo per dessota el portal de Borrella,
i surto a la carretera. M’arribo al pont vell de fusta, que enllaça
el passeig amb la Palissa. Aquest pont fou alçat per travessar les aigües
del segon llit del Noguera. Però avui el llit és sec, puix que
les aigües s’allunyaren fins al vessant de la muntanya de Pernui,
i per això no hi ha perill de desbordaments. Al llit del riu hi ha un
magnífic parc infantil amb gespa i salzes ploraners.
M’encamino al popular passeig de la Palissa. Segueixo la carretera de
Sort a La Seu, on hi ha un pont que travessa el Noguera i que és el tercer
que jo he vist construir per causa de les riuades. (...)”
LLUÍS, J. (1961). El Meu Pallars. Volum II. Editorial Barcino: Barcelona
“ Tinc dues hores d’espera a Sort; a poc a poc, en faig la volta amb la motxilla a l’esquena: recorro el carrer nou i les ruines de la part vella, deixo enrere unes cases modernistes de color crema catalana, algunes maquilllades pels restauradors; escolto el soroll del riu que passa implacable a l’altra banda d’una tanca de ferro; per matar el temps m’assec a l’estació d’autobusos que no és sinó un parell de bancs adossats a una gàbia de vidre i llegeixo un llibre (...)”
THREE, M. (2001). CAT. Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix. Columna de viatge: Barcelona
PERNUI
“L’esbarzer i la vidalba són els amos principals de Pernui. La seva vida posa traves als exploradors sentimentals i a qualsevol mena de caminant. S’uneixen teixint barreres i creant misteri. Serven el silenci de les pedres solitàries i el de les que encara se sostenen tal com les van bastir.”
BARBAL, M. (2001). Camins de quietud. Edicions 62: Barcelona.
Biografies:
“El meu poble era cap d’una comarca i per tant hi havia molt comerç. Comerç petit, però que volia dir moltes botigues. Podríem dir que a tot el llarg del carrer Major hi havia una botiga a cada casa. I jo, també (com deia, em sembla, Carner) hauria pogut conèixer cada botiga per l’olor que feien. Hi havia adrogueries, carnisseries, barberies, fleques, pastisseries, espardenyeries, sabaters, fruiteria, on venien ciris i atxes, farmacia estanc, ferreteries, fusteries, etc. Era un carrer estret amb porxos als dos costats i per tant sense gaire llum dins de les botigues. A mi em sembla, ara, que totes eren grises. Sostinguts pels pilars dels porxos, hi havia, a un costat, uns seients fets amb ciment molt agradables per seure-hi ja que eren frescos.”
PLA i DUAT, J. (1992). El noi de Misseret. Edicions La campana: Barcelona
“ Sort era i és una vila profundament romàntica. Els carrers, les cases i els edificis blancs que contrasten amb les teulades fosques, de pissarra; el riu, el Noguera Pallaresa, murmuri constant d’aigua, i la seva situació, al bell mig de la comarca pirinenca del Pallars Sobirà, li confereixen un encant innegable.”
ROCA-SASTRE, LL. (1999). Ramon Maria Roca i Sastre. Jurista en la vida i en l’obra. Pagès Editors: Lleida
Novel•les
A la novel•la
Verd Madur, els noms de les cases i dels pobles que hi apareixen són
inventats, però en realitat s’hi narra una història real
que passà a Llessui. Maria Barbal, al seu torn, a Pedra de Tartera, escriu
també una història real ocorreguda a Altron, tot i que els noms
que apareixen al llibre no són els topònims reals de la zona.
Per contra, Mel i Metzines i Les veus del Pamano, relaten històries fictícies
ambientades en entorns reals del municipi de Sort, la primera al Batlliu, i
concretament a Olp, i la segona a la vall d’Àssua.
LLESSUI
“El
poble, Serresaltes, és arrecerat en un replà, a mig pendent de
la solana. Entre migdia i ponent, el desnivell del terreny és tant pronunciat
que els balcons de les cases semblen abocar-se a la buidor. La més alta
d’aquell indret és ca de Janot, de les millors del poble, en els
seus bons temps.
Des d’allí s’atalaia un panorama meravellós que dóna,
a qui el mira, la sensació de volar. A sota mateix de les cases, hi ha
els horts, en un enfilall de bancals de totes mides i formes; tot seguit, els
bedres i les closes, clapejades de conreus, i, més avall, l’ampla
franja de prats que arriba fins al riu. A l’altra banda d’aquest,
el pendent de l’obaga s’estén com un immens tapís
que tingués el cel per límit. A baix, continuen els prats; després
vénen els camps formant, en un escalat de marges, un mosaic indescriptible
de dibuix i colorit, i, més amunt, el costellam i el dors d’aquella
muntanya de prodigi, tota l’herba, sense arbres, sense roques, llisa,
suau, diadema d’esmaragda cenyint l’alta testa de la Vall.”
VIRÓS, J. (1996). Verd madur. Garsineu Edicions: Tremp. 1a edició 1957
VALL D’ÀSSUA
“ Més allunyat, al fons, vora una columna, mossèn Rella recorda una confessió i pensa que ara voldria ser a la vall d’Àssua sentint la cantarella eterna del Pamano.”
“(...)-
Li diuen lo riu dels mil noms –va fer el Ventura per estripar el tel que
s’havia estès entre tots dos.
- Per què, de mil noms?
- Primer agafa el nom de la muntanya que l’alimenta i es diu Pamano. Més
avall, alguns li diuen Bernui i, passat Bernui, es diu riu d’Altron i
li canvia la veu i el gust. Les truites i tot, tenen la carn diferent, no tan
melosa, no tan gustosa com la de les que es pesquen al Pamano.
El Ventura va fer una pipada profunda. Era lluny. Mirava endavant, cap a la
Torreta de l’Orri, però estava pescant a la riba del Pamano.
- I més avall, cal al pont del Molí, passen a dir-li riu de Sant
Antoni i deixa de cantar.”
CABRÉ, J. (2004). Les veus del Pamano. Proa: Barcelona
ALTRON
“De la sala de l’estudi a la porta de casa hi havia sis passes comptades. Tocaven paret per paret formant una de les cantonades de la plaça. Estava davant les escales que feia unes poques hores que havia baixat i no em reconeixia. Volia esforçar-me a pensar que era la Conxa que havia anat a Pallarès a viure amb els oncles. Però no em deia això. Ara ja només podia ser la Conxa del Jaume. Aquella alegria boja, en lloc de fer-me bellugar i botar, em deixava quieta i encara clavada en el pedrís de baix on ens havíem dit adéu. I això que el fred de la barana m’esperonava cap amunt”.
BARBAL, M. (1987). Pedra de tartera. Empúries l’Odissea: Barcelona.
OLP
“El primer dissabte de setembre començava la Festa Major d’Olp, i durava fins diumenge. Eren dos dies en què els bordegassos no deixàvem reposar els peus. Les persones grans no abandonaven del tot la feina, perquè, si més no els animals no podien estar-se de menjar i beure.”
BARBAL, M. (1990). Mel i metzines. Edicions de la Magrana: Barcelona