ELS NOMS DE LLOC

L'estudi dels noms de lloc és una de les coses que més han desvetllat la curiositat dels erudits i àdhuc la de la població general. És natural que sigui així perquè aquests noms s'apliquen a l'heretat de què som propietaris, a la muntanya que retalla el nostre horitzó, al riu o font d’on traiem l’aigua, al poble on hem nascut i que estimem per damunt de la resta, o a la comarca, el país o l'estat on està emmarcada la nostra vida col•lectiva.
Per descobrir el significat dels diferents noms de lloc hom pot acudir a l’Onomasticon Cataloniae: ampli recull d'onomàstica que enregistra i explica etimològicament els noms de persona i de lloc, antics i moderns, emprats al domini lingüístic català. És obra de Joan Coromines, amb la col.laboració de Max Cahner, Joan Ferrer, Josep Giner, Joseph Gulsoy, Josep Mascaró, Philip D. Rasico i Xavier Terrado. Fruit de més de seixanta anys de dedicació (1931-94), conté més de 400.000 topònims vius recollits en enquestes orals realitzades en uns 2.000 municipis, als quals cal afegir desenes de milers de noms de lloc antics, topònims estrangers i antropònims obtinguts mitjançant el buidatge de documentació escrita de tot tipus. Publicada per Curial Edicions Catalanes, consta de nou volums i un índex. El pla inicial de l'obra preveia presentar els materials ordenats per regions geogràfiques, però després de la publicació del primer volum (sobre toponímia antiga de les Illes Balears), es va decidir fer una ordenació alfabètica dels materials, tret del darrer volum, que es reserva per als antropònims que no hagin aparegut abans.
Etimologia dels noms dels pobles del municipi de Sort:

ALTRON

Alt Tron significa ‘cim aplanat’, referint-se al serradet baix, damunt el qual està edificat el poble, immediat al collet per on puja el camí de Rialp a Llessui.

BERNUI

Hi ha dues possibilitats per explicar el nom de Bernui. La primera defensa que pot estar format per un antic nom comú veranus ‘primaveral’, en el sentit de pasturatge de primavera o principi d’estiu, més el sufix d’origen basc –ui. L’altra teoria, potser més acceptada, indica que pot procedir del mot basc bera ‘moll’, ‘tou’, amb evolució semàntica cap al substantiu berana en el sentit de “lloc moll”, generalment amb herba abundant.

BRESSUI

Evolució fonètica d’un nom propi femení germànic Bergsuin, ben documentat i repetit als s. VIII i IX.

CASTELLVINY

Prové del genitiu llatí CASTELLUM VICINIAE, format amb el llatí vicinia ‘veïnat, rodalia’, és a dir, ‘el castell de la rodalia’. Castellviny era l’antic castell que dominava la rodalia de Sort i Enviny.

ENVINY

L’essencial és que es tracta de IN VICINIO ‘en el veïnat’, nom adequat, donat que Enviny forma part dels pobles del veïnatge o rodalia de Sort.

LA BASTIDA

Designava un ‘fort’ o bé una ‘pallissa’.

LLARVÉN

S’hi endevina una arrel basca, del basc ler ‘pi’ o bé del seu derivat lerdo ‘resina’.

LLESSUI

A Llessui s’hi reconeix l’origen iberobascoide gràcies a la terminació –ui, típica dels bascoiberismes. Prové del mot bascoide leçoi que vol dir ‘fossat’, ‘precipici’, ‘cleda’ o ‘caverna’.

MONTARDIT (Montardit de Dalt i Montardit de Baix o Ribera de Montardit)

Nom relacionat amb l’adjectiu ardit (coratjós) ja sigui amb valor metafòric de turó o castell que no es rendeix o com sobrenom del senyor del lloc.

OLP

Es tracta d’un simple derivat del mot de caràcter bascoide olo ‘petit edifici rústic’; mot que probablement tingué origen inseparable del de o(h)ol ‘una post, un tauló’. Combinant-se amb BE ‘dessota’ en resultava OLOBE ‘a cobert de les posts, sota el refugi’.

PERNUI

Conté el típic sufix toponímic –OI (> cat. –ui) dels Pirineus Centrals, nom de creació molt antiga: iberobasca o almenys romànica arcaica. Pernui sembla ser contracció de Per(o)nui. La petita esglesiola arruïnada de Pernui faria com un dels peirons o oratoris que abundaven tant a la zona de l’Ebre.

PUJALT

Compost de puig i l’adjectiu alt.

SAURÍ

No és nom pre-romà com la major part dels de la rodalia sinó nom propi d’origen germànic. Savaricus, abat del monestir de Sant Pau, actuà en nom del bisbe de Tolosa en un sínode de Narbona, de l’any 911. Per explicar la forma allemosinada de la terminació de Savarís/Saurí, una conjectura atrevida, però no massa forçada, seria admetre que fos aquell abat de St Pau el qui fundés i donés nom al monestir de la vall d’Àssua.
Que en el present es digui Saurí s’explica per síncope natural partint de la variant SABIRIKS, amb –I-; però també hem de suposar procedència llemosina o nord-occitana per comprendre la desaparició de la –k.

Aquest no és l’únic cas a la vall d’Àssua de nom local de parentiu francès, al costat de Saurí hi ha el lloc de MENAURÍ, nom que sembla més aviat francés que occità: fr. Ant. mau-nori ‘malcriat, aviciat’.

SORRE

D’arrel basc-ibèrica, significa ‘sota el bosc’.

SORT

No significa sort encara que ho pugui semblar. El seu origen és probablement preromà. A l’Edat Mitjana s’anomenà Saorte, Saort, Sabort, Sabrot i Suort.
Prové del mot basc Suert que significa pont, així es tractaria de ‘la vall del poble del pont’
Coromines explica que de primer la vila de Sort no existia o bé era tan petita que no importava. La vall estava dominada pel poderós monestir de Gerri, i l’unica cosa que aquest deixava surar al seu costat era la ribera, la vall de Sort amb els nombrosos poblets a banda i banda de la Noguera Pallaresa. I aquí el que comptava era el pont que unia les dues meitats de la vall, l’únic pont important que existia en el tram que s’estén des de Gerri fins a Llavorsí.

NOTA: Informació extreta de l’ONOMASTICON CATALONIAE, de Joan Coromines.